El guant

Us he de confessar que mai no havia vist una cosa així. Mai, que jo recordara, és clar. Havia vist, no, havia observat molts somriures al llarg de la meua vida i, creieu-me, cap no es podia comparar a eixe. M’absorbia la mirada i, com si em vessara jo sencer per les conques dels ulls, tota la resta dels sentits queien dins d’eixe somriure, del seu somriure. Les amistats, les meues vull dir, m’explicaven coses d’ella, coses que jo teòricament havia passat per alt, i jo assentia amb interés; tota la informació, però, s’esvaïa en tornar a tindre davant el seu somriure. Una i altra vegada.

D’aquesta manera, en la prehistòria de la nostra història, quan el seu somriure només anava i venia, quan ella encara no era meua, vaig patir en carn pròpia el dolor d’una obsessió, la meua, no corresposta. Tanmateix, d’un extrem vaig passar a l’altre i, quan em va dir que sí, quan el seu somriure va passar a ser també meu, l’obsessió va esdevindre passió, amb la mateixa naturalitat que la bellesa es converteix en amor, i l’amor en felicitat.

I tot va anar d’allò més bé.

Un dia, una vesprada d’estiu, en arribar a casa, a la nostra casa, ella es va llevar un guant de pell negra. Va ser la pell, n’estic segur. Sempre m’ha agradat molt la pell negra. Jo ni m’havia apercebut que el portava posat, absort com estava, com sempre, en el seu somriure; però en veure la peça fosca i lluenta reposant inert sobre la taula, la vista em va conduir, instintivament, a la mà de la qual s’havia desenfundat. I aleshores me’n vaig adonar.

Ara ja s’ho lleva tot, les benes, els guants, el barret. Ho he assumit, amb la mateixa naturalitat que la bellesa es converteix en amor, i l’amor en felicitat. No m’importa gens ni miqueta que tota ella siga transparent mentrestant jo puga seguir vivint enlluernat pel seu somriure.

Extret de ‘Històries de l’illa sense costes’, Brosquil Edicions, València, 2008.