Fusta

          La fusta xoca amb fusta, i el lleuger rebot és reprimit amb força desmesurada, tancant l’única via de comunicació amb l’exterior. Metall enganxat amb metall, soroll sec de plàstic contra ceràmica. Llum zenital, les ombres esclafades contra el terra. Teixit, cuir, pell, líquid, alé. Primer colp. La fusta es queixa, però es manté ferma. Segon colp. El metall grinyola llastimosament. Tercer, quart, cinqué. El llenguatge dels colps és interpretat amb una cadència que comença brutal, continua hipnòtica i acaba desesperada. Un crit ofegat. Un gemec entre dents. 

          La porta s’obri i tots dos ixen del vàter.

Extret de ‘Històries de l’illa sense costes’, Brosquil Edicions, València, 2008.